Nacionalización de los hidrocarburos en Bolivia.
ALGUNOS DATOS, CIFRAS Y PENSAMIENTOS
Por Vicent Boix. 13-05-06
Bolivia
En el índice de desarrollo del Programa de las Naciones
Unidas para el Desarrollo,
Bolivia ocupaba el lugar 113 en el año 2005. España el 21. La esperanza de
vida era de poco más de 64 años. España sobrepasaba los 79. El analfabetismo en
adultos afectaba al 13,5% de la población del país sudamericano, mientras no
alcanzaba el 3% en España. El número de médicos por cada 100.000 habitantes era
de 73 en Bolivia, frente a los 320 de España, los 549 de Estados Unidos o los
591 de Cuba. Los partos atendidos por personal médico suponían el 65% del total
en Bolivia, el 99% en Estados Unidos y Argentina, y el 100% en Cuba, Uruguay y
Chile. La desnutrición afectaba al 21% de la población boliviana entre los años
2000-2002, mientras que este porcentaje era del 5% en México y 4% en Costa Rica.
La tasa de mortalidad infantil en Bolivia era de 53 niños muertos por cada 1.000
nacimientos en el año 2003, frente a los 4 de España, los 6 de Cuba y los 7 de
Estados Unidos.
El informe “Panorama Social”
de 2005, de la Comisión Económica para América Latina (CEPAL),
descubría con datos del año 2002 que, entre un 20 y un 30% de la población
boliviana no disfrutaba de una fuente
adecuada de agua. Este mismo porcentaje era aplicable entre los jóvenes de
más de 18 años, pero con menos de 5 en estudios. Más del 40% de la sociedad
sufría hacinamiento, no
poseía un sistema adecuado de eliminación de excrementos y el piso de sus
casas era de tierra. Entre los niños de 7 a 12 años, más del 40% no acudían a
ningún establecimiento educativo. Y entre el 30 y el 40% de la sociedad
boliviana no tenía servicio sanitario ni electricidad.
En el año 2002 y según la misma fuente,
el 62,4% de la población estaba por debajo de la línea de la pobreza y un 37,1%
era indigente, mientras la media del continente era de un 44 y un 19,4%
respectivamente.
Con datos del Banco Central de Bolivia,
la deuda externa en el año 2005 era de 4.961,6 millones de dólares. 300 millones
más que en 1996. El PIB para 2004 era de 8.758 millones de dólares según el
Instituto Nacional de Estadísticas.
Con datos de 2004, la deuda externa suponía más del 57% del PIB.
Esta caótica y desigual situación se ha traducido en
numerosas movilizaciones que acabaron con los gobiernos de
Sanchéz de
Lozada en el año 2003 y Carlos Mesa en el 2005. En esta coyuntura, Evo
Morales gana las elecciones el diciembre de 2005 con un 54% de los votos.
Repsol – YPF
En
información obtenida en su página web,
la multinacional hispano-argentina obtuvo unos beneficios netos de 3.120
millones de euros en 2005, gracias en parte a la subida de los precios del
petróleo. Esto representó un incremento de un 29,4% respeto al 2004.
Según un informe de
Intermon-Oxfam,
desde las privatizaciones y capitalizaciones de 1996, las empresas
establecidas en
Bolivia han reportado al gobierno regalías por valor del 18%, en aquellos
campos que no estuvieron en producción antes de ese año (el 95% de las reservas
actualmente). Este tributo es el más bajo de la región y según el Ministerio de
Desarrollo Económico, las condiciones excesivamente favorables para las empresas
impedirá al estado el ingreso de 3.152 millones de dólares entre 1996-2006.
Cantidad equivalente al 63,5% de la deuda externa. De hecho, sólo las reservas
de gas existentes permitirían pagar 13 veces la deuda externa y 130 la inversión
pública anual.
Antes de 1996, la empresa estatal
YPFB aportaba al estado una media de 400 millones de dólares al año, es
decir, más del 30% de la recaudación del Tesoro General Nacional (TGN).
El 2001 esta cifra bajó a menos de 200 millones y a un 12% de los ingresos del
TGN, a pesar del incremento de la producción experimentado. A nivel de
REPSOL y según La Razón, la contribución en 2002 de la mayor empresa
propiedad de la multinacional fue del 0,14% del
TGN. De 2001 al 2002 este valor cayó en más de un 76%.
José María Vera
Villacián, director de Estudios de
Intermon-Oxfam,
afirma en un artículo en
Cinco
Días que REPSOL tiene una posición dominante al mercado de los
hidrocarburos bolivianos con un 30% del total del sector en el año 2001. Indica
que directivos de la empresa han manifestado que por cada
dólar invertido a Bolivia se han ganado 10, cuando la rentabilidad óptima en
este sector puede ser de 1 a 5 e incluso de 1 a 3. Además, las privatizaciones
iniciadas en 1996 a favor de las empresas extranjeras, han priorizado las
exportaciones por lo cual la ciudadanía se ha visto obligada a comprar el gas a
precios internacionales, que en muchos casos ha resultado prohibitivo para el
sector más pobre de la sociedad.
Según este artículo, los puestos de trabajo creados son
mínimos y las actividades de exploración y explotación han generado numerosos y
graves impactos ambientales y sociales, al desarrollarse en parques naturales y
tierras habitadas por poblaciones indígenas. La compensación a las comunidades
locales por el daño infringido -en palabras de Vera Villacián- ha sido “…voluntaria,
económicamente irrelevante, y los primeros análisis sobre la calidad del agua en
estas zonas arrojan resultados preocupantes sobre su impacto en la salud”.
Es tanto el olvido al medio ambiente, que Intermon-Oxfam ha
denunciado que un Estudio de Evaluación de Impacto Ambiental, sobre una
actividad dentro de un parque natural, estaba formado únicamente por 4 hojas. En
otro lugar, el estudio lo hizo una consultora norteamericana copiando
párrafos idénticos a otras
evaluaciones.
La escasa preocupación en todo aquello ajeno al puro proceso productivo también
ha derivado en consecuencias trágicas. Las organizaciones Equipo Nizkor y
Derechos Human Rights informaron, en junio de 2005, sobre la muerte de
dos personas que se quemaron en las cercanías de un pozo de REPSOL con posibles
fugas de gas.
Todos estos datos, unidos al descubrimiento de un presunto caso de contrabando
de petróleo, dan una idea mínima de la oscuridad y cómoda trayectoria
empresarial en Bolivia de REPSOL y otras transnacionales.
Nacionalización y estalla el gallinero
En julio
de 2004, más del 89% del la ciudadanía apoyó la nacionalización de los
hidrocarburos mediante referéndum. El gobierno de Mesa miró a otro lado y la
decisión no se aplicó nunca. En mayo de 2005, una nueva ley subió los diferentes
impuestos a las empresas privadas, del 18% de antes al 50% y no en todos los
campos. Esta postura resultó insuficiente para la sociedad civil, a pesar de que
el estado obtuvo 460 millones de dólares ese año.
La denominada nacionalización iniciada por Morales, pretende
lograr para el estado el 82% de las utilidades en dos grandes pozos. El resto de
campos continuarían con el 50% existente. Aparte ha nacionalizado algunas
acciones para recuperar el control sobre algunas empresas capitalizadas 10 años
atrás. Todas estas medidas están sometidas a posibles negociaciones entre las
partes. En palabras del vicepresidente Álvaro García Linera, con esta nueva ley
se pretende recaudar 300 millones de dólares extras, para sumar un total de 780
anuales.
Mientras esto pasaba en Bolivia, en otros países saltaba la
alarma. España ha encabezado un vergonzoso, helado y tergiversado ataque a nivel
político y mediático. Hemos visto y leído a políticos de todos los colores,
articulistas y tertulianos de mediodía, criticar a Morales en nombre de los
intereses de España, cuando REPSOL es una empresa privada, que al igual que
otras, ha obtenido buenos beneficios gracias al incremento del precio
internacional del petróleo. La mayoría se aprietan el cinturón y ellos se llenan
los bolsillos. REPSOL está formada por accionistas nacionales y extranjeros, y
en todo caso, el gobierno está defendiendo los intereses de un microscópico
porcentaje de españoles.
Que triste ha sido escuchar a Zapatero, Moratinos, Solana,
Rajoy o algunas voces de la emisora de la Conferencia Episcopal. Socialistas
unos y católicos los otros. Inmunes a la tragedia del pueble boliviano.
Complacientes con el expolio de los recursos. Agresivos ante el ejercicio de
soberanía y justicia de un pueblo masacrado, empobrecido y hambriento. Pocas
veces se les ha visto señalar y desnudar la grave desigualdad y el
comportamiento de las empresas transnacionales. Contrariamente tildan de
populista a Morales y afirman que arruinará al país, como si el país no
estuviera ya arruinado. Curioso país España, donde se acusa a Morales mientras
se premia a la duquesa de Alba o a Bill Gates.
La CEPAL decía en su informe “Panorama Social” del año 2004
que “Mejorar la distribución del ingreso es un imperativo
ético que, además, permitiría incrementar la tasa de crecimiento. La mala
distribución del ingreso y, sobre todo, la mala distribución de la riqueza
tienen consecuencias negativas…”
Morales ha dado el primer paso y el tiempo dirá el resto.
Nacionalització dels hidrocarburs a Bolivia. ALGUNES DADES, XIFRES I
PENSAMENTS
Per Vicent Boix. 13-05-06
Bolivia
En l’índex de desenvolupament del Programa de les Nacions
Unides per al Desenvolupament,
Bolivia ocupava el lloc 113 a l’any 2005. Espanya el 21. L’esperança de vida era
de poc més de 64 anys. Espanya sobrepassava els 79. L’analfabetisme en adults
afectava al 13,5% de la població del país Sudamérica, mentre no arribava al 3% a
Espanya. El nombre de metges per cada 100.000 habitants era de 73 a Bolivia,
front als 320 d’Espanya, el 549 d’Estats Units o els 591 de Cuba. El parts
atesos per personal mèdic suposava el 65% del total a Bolivia, el 99% a Estats
Units i Argentina, i el 100% a Cuba, Uruguai i Xile. La desnutrició afectava al
21% de la població boliviana entre els anys 2000-2002, mentre que aquest
percentatge era del 5% a Mèxic i 4% a Costa Rica. La taxa de mortaldat infantil
a Bolivia era de 53 xiquets morts per cada 1.000 naixements a l’any 2003, front
als 4 d’Espanya, els 6 de Cuba i els 7 d’Estats Units.
L’informe “Panorama Social”
de 2005, de la Comissió Econòmica per Amèrica Llatina (CEPAL), descobria amb
dades de l’any 2002 que, entre un 20 i un 30% de la població boliviana no gaudia
d’una font adequada d’aigua. Aquest mateix percentatge era aplicable entre els
joves de més de 18 anys, però amb menys de 5 d’estudis. Més del 40% de la
societat patia amuntegament, no posseïa un sistema adequat d’eliminació
d’excrements i el sòl de les seves cases era de terra. Entre els infants de 7 a
12 anys, més del 40% no acudien a cap establiment educatiu. I entre el 30 i el
40% de la societat boliviana no tenia servei sanitari ni electricitat.
A l’any 2002 i segons la mateixa font,
el 62,4% de la població estava per sota de la línia de la pobresa i un 37,1% era
indigent, mentre la mitja al continent era d’un 44 i un 19,4% respectivament.
Les dades del Banc Central de Bolivia
mostraven que, el deute extern l’any 2005 era de 4.961,6 milions de dòlars. 300
milions més que en 1996. El PIB per a 2004 era de 8.758 milions de dòlars segons
l’Institut Nacional d’Estadístiques.
Amb dades de 2004, el deute extern suposava més del 57% del PIB.
Aquesta caòtica i desigual situació s’ha traduït en
nombroses mobilitzacions que van acabar amb els governs de Sanchéz de Lozada
l’any 2003 i Carlos Mesa el 2005. En esta conjuntura, Evo Morales guanya les
eleccions el desembre de 2005 amb un 54% dels vots.
Repsol -
YPF
En informació obtinguda en la seua pàgina web,
la multinacional hispanoargentina va obtenir uns beneficis nets de 3.120 milions
d’euros al 2005, gràcies en part, a la pujada dels preus del petroli. Açò va
representar un increment d’un 29,4% respecte al 2004.
Segons un informe d’Intermon-Oxfam,
des de les privatitzacions i capitalitzacions de 1996, les empreses establertes
a Bolivia han reportat al govern regalies per valor del 18%, en aquells camps
que no estigueren en producció abans d’aquell any (el 95% de les reserves
actualment). Aquest tribut és el més baix de la regió i segons el Ministeri de
Desenvolupament Econòmic, les condicions excessivament favorables per a les
empreses impedirà a l’estat l’ingrés de 3.152 milions de dòlars entre 1996-2006.
Quantitat equivalent al 63,5% del deute extern. De fet, sols les reserves de gas
existents permetrien pagar 13 vegades el deute extern i 130 l’inversió pública
anual.
Abans de 1996, la empresa estatal YPFB aportava a l’estat
una mitjana de 400 milions de dòlars a l’any, és a dir, més del 30% de la
recaptació del Tresor General Nacional (TGN). El 2001 aquesta xifra va baixar a
menys de 200 milions i a un 12% dels ingressos del TGN, a pesar de l’increment
de la producció experimentat. A nivell de REPSOL i segons La Razón, la
contribució en 2002 de la major empresa propietat de la multinacional va ser del
0,14% del TGN. De 2001 al 2002 aquest valor va caure en més d’un 76%.
José María Vera Villacián, director d’Estudis de Intermon-Oxfam,
afirma en un article en Cinco Días que REPSOL te una posició dominant al
mercat dels hidrocarburs bolivians amb un 30% del total del sector a l’any 2001.
Indica que directius de l’empresa han manifestat que per cada dòlar invertit a
Bolivia s’han guanyat 10, quan la rendibilitat òptima en aquest sector pot ser
d’1 a 5 i fins i tot d’1 a 3. A més, les privatitzacions començades el 1996 a
favor d’empreses estrangeres, han prioritzat les exportacions per la qual cosa
la ciutadania s’ha vist obligada a comprar el gas a preus internacionals, que
en molts casos ha resultat prohibitiu per al sector més pobre de la societat.
Segons aquest article, els llocs de treball creats són
mínims i les activitats d’exploració i explotació han generat nombrosos i greus
impactes ambientals i socials, al desenvolupar-se en parcs naturals i terres
habitades per poblacions indígenes. La compensació a les comunitats locals pel
dany infringit -en paraules de Vera Villacián- ha sigut “…voluntària,
econòmicament irrellevant, i els primers anàlisis sobre la qualitat de l’aigüa
en aquestes zones donen resultats preocupants sobre el seu impacte en la salut”.
És tant l’oblit al medi ambient, que Intermon-Oxfam ha
denunciat que un Estudi d’Avaluació d’Impacte Ambiental, sobre una activitat
dins d’un parc natural, estava format únicament per 4 fulls. En un altre lloc,
l’estudi el va fer una consultora nord-americana copiant paràgrafs idèntics a
altres avaluacions.
L’escassa preocupació en tot allò aliè al pur procés productiu també ha derivat
en conseqüències tràgiques.
Les
organitzacions
Equipo Nizkor i
Derechos Human Rights van informar, en juny de 2005, sobre la mort de
dos persones que es van cremar a les rodalies d’un pou de
REPSOL amb possibles fugides de gas.
Totes aquestes dades, unides al descobriment d’un presumpte cas de contraban de
petroli, donen una idea mínima de la fosca i còmoda trajectòria empresarial a
Bolivia de REPSOL i altres transnacionals.
Nacionalització i esclata el galliner
En juliol de 2004, més del 89% del la ciutadania va donar
suport a la nacionalització dels hidrocarburs mitjançant referèndum. El govern
de Mesa va mirar a un altre costat i la decisió no va quallar mai. En maig de
2005, una nova llei va pujar els diferents impostos a les empreses privades, del
18% d’abans al 50% i no en tots els camps. Aquesta postura va resultar
insuficient per a la societat civil, a pesar que l’estat va obtindre 460 milions
de dòlars eixe any.
La denominada nacionalització iniciada per Morales, pretén
lograr per al estat el 82% de les utilitats en dos pous gegants. La resta de
camps continuarien en el 50% existent. A banda ha nacionalitzat algunes accions
per recuperar el control sobre algunes empreses capitalitzades 10 anys arrere.
Totes aquestes mesures estan sotmeses a possibles negociacions entre les parts.
En paraules del vicepresident Álvaro García Linera, amb aquesta nova llei es
pretén recaptar 300 milions de dòlars extres, per sumar un total de 780 anuals.
Mentre açò passava a Bolivia, en altres països saltava
l’alarma. Espanya ha encapçalat un vergonyós, gelat i tergiversat atac a nivell
polític i mediàtic. Hem vist i llegit a polítics de tots els colors,
articulistes i tertulians de migdia, criticar a Morales en nom dels interessos
d’Espanya, quan REPSOL és una empresa privada, que al igual que altres, bons
beneficis ha obtingut gràcies a l’alçada del preu internacional del petroli. La
majoria s’apreta el cinturó i ells s’omplin les butxaques. REPSOL està formada
per accionistes nacionals i estrangers, i en tot cas, el govern està defensant
els interessos d’un microscòpic percentatge d’espanyols.
Que trist ha estat escoltar a Zapatero, Moratinos, Solana,
Rajoy o algunes veus de l’emissora de la Conferència Episcopal. Socialistes uns
i catòlics els altres. Immunes a la tragèdia del poble bolivià. Complaents amb
l’expoli dels recursos. Agressius davant l’exercici de sobirania i justícia d’un
poble massacrat, empobrit i famolenc. Poques vegades s’els ha vist assenyalar i
despullar la greu desigualtat i el comportament de les empreses transnacionals.
Contràriament titllen de populista a Morales i afirmen que arruïnarà al país,
com si el país no estiguera ja arruïnat. Curiós país Espanya, que acusa a
Morales mentre premia a la duquessa d’Alba o al Bill Gates.
La CEPAL deia al seu informe “Panorama Social” de l’any 2004
que “Millorar la distribució de l'ingrés és un imperatiu ètic que, a més,
permetria incrementar la taxa de creixement. La dolenta distribució de l'ingrés
i, sobretot, la dolenta distribució de la riquesa tenen conseqüències negatives…”
Morales ha donat el primer pas i el temps dirà la resta.
http://hdr.undp.org/reports/global/2005/espanol/pdf/HDR05_sp_HDI.pdf
http://www.eclac.cl/publicaciones/DesarrolloSocial/8/LCG2288PE/PSE2005_Sintesis_Lanzamiento.pdf
http://www.eclac.cl/publicaciones/DesarrolloSocial/8/LCG2288PE/PSE2005_AnexoEstadistico.pdf
http://www.bcb.gov.bo/deudaexterna/documentos/general/doc_1-6-1__4813.pdf
http://www.ine.gov.bo/asp/indicadores.asp?TI=2
http://www.repsolypf.com/Comunes/Archivos/4T05_NOTA_RDOS_esp_mod__158228.pdf
“Repsol YPF en Bolivia: una isla de prosperidad en medio de la pobreza”, maig de
2004, en
http://www.intermonoxfam.org/unidadesinformacion/anexos/2988/0_2988_150704_Repsol_Bolivia.pdf
VERA,
J.M.: “Repsol y Bolivia, matrimonio de conveniencia”, en Cinco días,
Madrid, Espanya, 1 d’abril de 2006, en
http://www.cincodias.com/articulo/opinion/Repsol/Bolivia/matrimonio/conveniencia/cdscdi/20060401cdscdiopi_4/Tes/
“Repsol YPF en Bolivia: una isla de prosperidad en medio de la pobreza”, maig de
2004, en
http://www.intermonoxfam.org/unidadesinformacion/anexos/2988/0_2988_150704_Repsol_Bolivia.pdf
http://www.derechos.org/nizkor/bolivia/doc/surubi.html
ABI:
“García Linera pide a los bolivianos defender la nacionalización de los
hidrocarburos”, en Los Tiempos, La Paz, Bolivia, 1 de maig de 2006, en
http://www.lostiempos.com/noticias/30-04-06/01_05_06_ultimas11.php
http://www.eclac.cl/publicaciones/DesarrolloSocial/0/LCL2220PE/PSE2004_Cap1_Pobreza.pdf
http://hdr.undp.org/reports/global/2005/espanol/pdf/HDR05_sp_HDI.pdf
http://www.eclac.cl/publicaciones/DesarrolloSocial/8/LCG2288PE/PSE2005_Sintesis_Lanzamiento.pdf
http://www.eclac.cl/publicaciones/DesarrolloSocial/8/LCG2288PE/PSE2005_AnexoEstadistico.pdf
http://www.bcb.gov.bo/deudaexterna/documentos/general/doc_1-6-1__4813.pdf
http://www.ine.gov.bo/asp/indicadores.asp?TI=2
http://www.repsolypf.com/Comunes/Archivos/4T05_NOTA_RDOS_esp_mod__158228.pdf
“Repsol YPF en Bolivia: una isla de prosperidad en medio de la pobreza”, maig de
2004, en
http://www.intermonoxfam.org/unidadesinformacion/anexos/2988/0_2988_150704_Repsol_Bolivia.pdf
VERA,
J.M.: “Repsol y Bolivia, matrimonio de conveniencia”, en Cinco días,
Madrid, Espanya, 1 d’abril de 2006, en
http://www.cincodias.com/articulo/opinion/Repsol/Bolivia/matrimonio/conveniencia/cdscdi/20060401cdscdiopi_4/Tes/
“Repsol YPF en Bolivia: una isla de prosperidad en medio de la pobreza”, maig de
2004, en
http://www.intermonoxfam.org/unidadesinformacion/anexos/2988/0_2988_150704_Repsol_Bolivia.pdf
http://www.derechos.org/nizkor/bolivia/doc/surubi.html
ABI:
“García Linera pide a los bolivianos defender la nacionalización de los
hidrocarburos”, en Los Tiempos, La Paz, Bolivia, 1 de maig de 2006, en
http://www.lostiempos.com/noticias/30-04-06/01_05_06_ultimas11.php
http://www.eclac.cl/publicaciones/DesarrolloSocial/0/LCL2220PE/PSE2004_Cap1_Pobreza.pdf